Doble vida

L’èxit de moltes sèries radica en un plantejament molt clar: mostrar-nos una doble realitat. Té gràcia que en l’esfera de la ficció se’ns parli de “realitat” i que, a més, se’ns presenti aquesta en forma doble.

Però això ens agrada que apareguin personatges que no són el que semblen, que tenen una altra cara, i que conviuen amb ella com poden. Hi ha sèries amb aquest concepte ben clar en la seva temàtica, com Alias, Dexter o fins i tot Ghost Whisperer. En d’altres no és tan evident, com a 24, però segueixen parlant-nos del personatge sotmés a unes circumstàncies que li fan mostrar una altra versió de si mateix.

Si és que en el fons, dels nostres secrets, ens agradaria poder fer una segona vida, a partir de retalls. Sinó no s’explica l’atracció que sentim per viure submergint-nos en les històries que ens mostren les sèries. I més si aquestes històries tenen ja més d’una dimensió.

Teleperiodista

A la Xarxa, quan arribes, no hi ha novatada, com sí em vaig trobar fa un any a BTV (simpàtica, això sí). Et fan una foto i et donen un lot: samarreta, bolígraf, llibreta (molt de periodista, allargada amb espiral horitzontal) i un llibre d’estil. En aquest es fan constants referències a la feina del “teleperiodista”. Sembla que aquests nous híbrids professionals que poblen les redaccions televisives ja tenim un nom. I suposo que Comunicació Audiovisual i Periodisme sintetitzarien quina hauria de ser la formació d’aquest teleperiodista.

A la pràctica, per moltes classes i pràctiques que facis a la universitat, el balanç de blancs seguirà sent el que és, i les càmeres seguiran tenint un punt de risc cada cop que les agafes.

Suposo que aquesta és la realitat del teleperiodista. Ja no has de saber “escriure”. Ara també s’ha de dominar la tècnica. L’explicació és senzilla i pràctica, sobretot des del punt de vista de l’empresari: et surt més a compte pagar una persona que et gravarà les imatges, t’escriurà un text i et muntarà la peça que no pas pagar dos sous, un per al que escriu (el clàssic redactor) i un altre per al que treballarà amb les imatges (el tècnic o OPI, operador d’imatge).

L’aspecte positiu? Que et van formant per ser “tot terreny”, que no et quedes fred en cap dels dos àmbits. La contrapartida: te la jugues a tots els nivells, i pots trobar-te amb problemes de tipus tècnic (el diafragma, la temperatura de color, l’enfocament…), en la redacció (com enfocar la notícia, la locució, lligar els temes amb el material gravat) o de tots dos tipus a l’hora (controlar els temps de les peces, deixar segons en la locució, els rètols per a les notícies, regular els volums…).

Arribem a la conclusió, doncs, que el teleperiodista cuina ell solet la notícia i, per tant, l’ha de defensar a tots els nivells.

Estiu

Així és com he decidit anomenar la nova categoria pel blog, on aniré escrivint temes sobre el meu estiu laboralment parlant.

Aquest any he començat una nova feina. Estic a la Xarxa de Televisions Locals (XTVL pels entesos; “la Xarxa”, pels amics). Per quart estiu consecutiu soc a la secció d’esports, per l’informatiu Al Dia però, sobretot, per al programa Esports en Xarxa, ampliant aquest cop l’horitzó temàtic. Es tracta d’un espai de vocació poliesportiva i d’àmbit local. O sigui, que es parla de futbol a korfball; del Barça al Club Softbol Viladecans.

Donat que fins al 12 de setembre estaré a l’Esports en Xarxa, obro una categoria per anar anotant tot allò que vagi sorgint del que em toqui fer pel programa.

Prison Break: Aquest (quart) any, sí?

Els seguidors de Prison Break ja tenim una data a apuntar: el proper 1 de setembre, quan s’emetran els dos primers capítols de la quarta temporada.

Els espectadors d’aquesta sèrie es mereixen un homenatge, després d’haver aguantat la tercera temporada, una baixada d’ànims descomunal si mirem la primera entrega o fins i tot la seva continuació. Si bé l’essència de la sèrie es concentrava en els primers 22 episodis -que obeïen al títol original de la producció, escapar de Fox River-, després hem tingut la sensació que la sèrie vagava i s’aferrava allà on podia per intentar mantenir un cert interès.

La segona temporada, a l’estil de La Gran evasió va ser salvable. però la tercera ens va deixar molts aspectes a millorar, i la sensació que la sèrie estava perduda. Tot i això, alguns punts de la trama, i la força del personatge principal, Michael Scofield, ens donen esperança per a la nova tanda que s’iniciarà el setembre.

Aquest és el tràiler d’avançament de la quarta temporada:

Alarmes

Primer post musical que escric aquí. I volia parlar de música a primera hora del matí. De les cançons-despertador.

Fins als 18 o 19 anys encara em despertava amb el clàssic despertador, fos el rellotge de timbre o bé el so electrònic que se’t posava al cap.

A poc a poc, t’habitues -per comoditat, bàsicament- a l’opció Alarma del mòbil. Però pots tenir la mala sort que el teu to d’alarma sigui el mateix to de trucada que molta gent té al seu telèfon. Per tant, durant el dia, hauràs d’aguantar de tant en tant que soni aquella música que tan detestes a les 7.30 o 7.45, o quan sigui que et despertis.

És llavors quan vaig decidir -ajudat també per la tecnologia Bluetooth del meu recent estrenat mòbil- que em posaria cançons com a despertador.

Vaig començar amb Start Again, de Teenage Fanclub. Em va acabar cansant (com a alarma, mai em cansarà com a cançó); després em vaig posar una mica més machacón, amb Put your hands up for Detroit, de Fedde Le Grande, al que em vaig acabar acostumant (t’acostumes quan sonen fins a tres repeticions i el resultat segueix sent el mateix: continues dormint).

Fins que vaig optar per la situació actual: tres alarmes, una cada dos minuts -generalment 7.30, 7.32 i 7.34- amb tres temes completament diferents. Són els següents:

Interpol – The Heinrich maneuver

Alias theme, season 1

Joan Miquel Oliver – Pallasso

 

Ja fa un temps que aquesta és la combinació guanyadora… no sé quant durarà!

El bo i millor de l’any televisiu (volum 2)

LOST

Si amb House dèiem que la sèrie ha recuperat l’essència inicial -apropant-se a la brillantor de la primera entrega-, LOST no deixa de sorprendre temporada rere temporada. Si bé va flaquejar una mica durant la segona tanda d’episodis, l’evolució de la potència dramàtica i la força narrativa de la sèrie està arribant a límits difícils de superar.

La quarta temporada partia amb el dubte de si mantindria el nivell de la tercera, que va coronar -amb quin capítol final, i quina escena final- una espiral de revelacions sobre l’altre (mai més ben dit, representats aquí amb els Others), i sobre la por al desconegut, l’illa, un “ens” misteriós que té presoners els protagonistes.

Amb aquell final, a més, s’obrien noves possibilitats narratives, no tot s’explicava amb els antecedents, es creava en l’espectador la necessitat d’encaixar peces i d’interpolar, de trobar els punts entre dos moments d’un mateix personatge.

Tants reptes, sumats a la vaga de guionistes, que va escurçar l’entrega (finalment hem tingut 14 capítols, enlloc dels 16 previstos), apujaven encara més un llistó que s’ha superat gràcies a aquestes innovacions narratives, i a crear noves expectatives que l’espectador ha anat resolent, començant pels Oceanic Six que encetaven la temporada, i acabant pel misteriós Jeremy Bentham, protagonista del final d’enguany. Un final que, a més, lligava directament amb l’anterior comiat: llavors ens plantejàvem interrogants; aquest cop, resolem part d’aquests dubtes.

La força dels protagonistes promou afinitats entre espectador i ficció que traspassen el que és més racional. Així, crea fascinació el personatge de Benjamin Linus, algú que sap moure’s en l’estreta línia entre el bé i el mal. Una sensació molt similar a Alias -anterior sèrie del creador de LOST, J. J. Abrams-, on acabaves empatitzant més amb els suposats dolents. Els partidaris de Jack o de John Locke (jo sóc de Jack) veuen oberta una tercera via, coincidint amb les febleses dels dos protagonistes inicials.

Queden encara preguntes sense resposta. I és que si les haguessin respost totes no seria LOST. Perquè d’interrogants en segueixen quedant. Tenim encara dues temporades per resoldre’ls. 32 capítols per esperar ansiosos la solució als enigmes. I si el camí és el traçat aquesta quarta temporada, valdrà la pena esperar fins el 2009 per a la cinquena entrega.

Fets noticiables

Abans de tancar amb el segon volum el millor de l’any televisiu, última entrada del blog per al Seminari d’Anàlisi d’Actualitat. De fet va ser l’excusa per obrir-lo i, després de deu setmanes, suposo que aquest espai seguirà obert amb noves reflexions sobre el que se’m vagi acudint

Després de tres mesos analitzant portades i sumaris, minutant les seccions dels telenotícies per veure quin pes tenen sobre el total i, en definitiva, absorbint gran part del que ens arriba de l’actualitat per seguir estant al dia, un se n’adona de la gran incongruència que es genera de l’existència de tantes plataformes difusores d’informació.

Malgrat les moltes notícies que trobem a televisió i premsa, els temes solen ser els mateixos, i sembla que els mitjans s’acomodin a seguir donant corda a determinats assumptes enlloc de buscar-ne d’altres que potser interessen molt més el receptor. Aquest acomodament provoca que sapiguem molt de coses que ens són més llunyanes (d’Obama, del BCE o dels Jocs de Pequín) però que no tinguem ni idea de què està passant al nostre barri o en algun altre punt del propi país.

Tampoc queda gaire clar qui en té la responsabilitat ni, per tant, qui ha de fer alguna cosa per arreglar-ho, però el que és segur és que el desaprofitament de les fonts per informar -i per tant, formar- la població és immens. És com allò que es diu sempre, que només utilitzem un petit percentatge del nostre cervell. El mateix passa amb els media.

Molta tele, molta ràdio, molts diaris, moltes pàgines web consultades però, a la pràctica, el mateix de sempre.

El bo i millor de l’any televisiu (volum 1)

Vaig trobar per internet, fa uns dies, comentaris referents a l’últim capítol de House, emès als EUA el 19 de maig. Es deia que era el millor de l’any pels crítics nord-americans, i que només el podia igualar el final de LOST, que s’emetia més tard, el 29 de maig.

Vistos els capítols, sí que semblen estar a l’alçada dels millors de l’any (tenint en compte que no he vist totes les sèries emeses). Els dos finals (dobles, tots dos) han representat la constatació final del boom televisiu: les sèries, cada cop més, estan per sobre les pel·lícules. Les cinquenes temporades de les respectives produccions es presenten ara més interessants que mai, aconseguint rejovenir l’interès de la seva audiència.

House

El gir que els guionistes havien previst per al final de la quarta temporada no se’ns havia anunciat de cap manera en tot el transcurs de l’any. House tenia nou equip, però seguien amb ell els clàssics, les proves del Lupus, el “tothom menteix” o “la gent no canvia”. Per seguir, encara continuen a prop d’ell els membres del seu anterior equip, del que Foreman (Omar Epps) és el vincle entre passat i present. El millor amic del doctor, Wilson, segueix aguantant-li les bromes de sempre, reforçades ara que té parella.

El plantejament del capítol doble és absolutament brillant. El cas inicial ens involucra el propi House, i en el primer capítol, House’s head naveguem per la ment del doctor, en una línia pseudoonírica similar a la que contemplàvem a Twin Peaks. Els somnis, al·lucinacions i regressions mentals que fa el protagonista per tal d’aclarir què va passar, i sobretot, què va veure que el fes preocupar-se. El que busca no són símptomes, sinó el portador d’uns símptomes que ell havia reconegut, i que ha oblidat arran d’un accident.

Tot el capítol es mou en aquest univers racional de Gregory House, en la recerca incessant de causes, conseqüències, símptomes i tractaments. La revelació final, arribar al “pacient” del doctor, només fa que obrir una via encara més inquietant per al segon capítol.

Si en el primer ens centràvem en la complicada ment del doctor, el segon, Wilson’s heart, explora la personalitat del seu íntim amic, diametralment oposat a ell a l’hora d’enfocar les relacions personals. El nivell del capítol puja minut a minut, aconseguint canviar el to habitual de la sèrie, arribant allà on els fans mai haguessin cregut que arribarien.

Les últimes escenes -si bé tenen un punt de tòpic- són estremidores, d’una excel·lència que gairebé mai (potser amb l’excepció del final de la primera temporada, Three Stories) havíem vist a la sèrie. i sobretot, arriben a la quota més alta d’implicació emocional usant unes armes que mai s’havien tractat a la sèrie, i que obren multitud de possibilitats en la continuació de les vides de House i tots aquells que el rodegen.

Si la temporada ja ens havia anat anunciant que tornava el millor de la sèrie, el final és el colofó definitiu, un exercici emocionalment brillant, que uneix l’espectador i el doctor més malcarat de la televisió.

 

[Diria que he aconseguit no revelar res a ningú que no vulgui conéixer els continguts. Això sí, a les fitxes vinculades dels capítols sí que apareixen les sinopsis d'aquests]

Al Otro Lado

FITXA TÈCNICA
Al Otro Lado (Auf der anderen seit) ♦♦♦♦
Dirigida i escrita per Fatih Akin
Amb Nurgül Yesilçay, Baki Davrak, Tuncel Kurtiz i Hanna Schygulla
122 minuts
Alemanya-Turquia, 2007
Estrena a Espanya: 14 de març de 2008

El cinema de Fatih Akin, descobert fa quatre anys amb Contra la pared, es mou sempre entre dues realitats. Ni molt allunyades, ni molt desconegudes, si més no pel director, un alemany d’origen turc que ens parla de personatges a cavall de dos móns, lligats per elements tan humans com la tradició o l’herència.

Amb Al Otro Lado, Akin es reivindica com a nou exponent d’un cinema d’autor compromès, sense quedar-se en la pretensió. Sobri darrere la càmera, sense moure’s del pla fix si no és imprescindible, i usant sàviament els recursos narratius, l’aposta és molt més valenta que la seva predecessora, ja que el realitzador s’atreveix amb tot. Al film hi tenen cabuda les relacions entre pares i fills, el concepte de pàtria -original o adquirida-, i fins i tot un rerefons polític d’actualitat, com l’entrada de Turquia a la Unió Europea.

Però si hi ha un tema que vertebra la pel•lícula aquest és la mort, i tot el que la rodeja. La transmissió, en el sentit més ampli. No en va els dos primers terços de la pel•lícula giren al voltant de dos successos tràgics que desencadenen la resta de la trama. Que creen en els personatges que els rodegen la necessitat de prosseguir amb les recerques iniciades pels desapareguts. És aquesta empenta la que constitueix l’inici d’un excel•lent retrat de vides encreuades, que no s’acaben de tocar però que, com dos imans, es freguen i mai queden separades del tot.

Per a amants d’un cinema transversal, esplèndid de forma i contingut

El millor: la força de les imatges recurrents que usa Akin, i que enriqueixen el llenguatge simbòlic de la pel•lícula.

El pitjor: El tempo d’algunes fases, que contrasta amb l’agilitat narrativa que proporcionen les el•lipsis en altres punts del film.

Asèptics i amb crosta

Abans parlava de la crosta nacionalista. Ara Joan Ferran vol una TV3 “asèptica” en matèria nacional (o estatal, o com sigui que ell li digui). Que tingui raó o no, va a gustos. Que li agraden les metàfores de transfons mèdic, és evident.

El diputat del PSC al Parlament va fer aquestes declaracions en la compareixença de la directora general de la CCMA (la “corpo”, organisme que gestiona els mitjans públics catalans), Rosa Cullell, al Parlament. Ferran demanava ser ascèptics respecte “el destí històric del país”. No sé si mai TV3 -o fins i tot qualsevol altra televisió- s’ha plantejat parlar del destí històric d’un país.

És evident que es llegeix entre línies què vol dir amb això del “destí històric”. Però no es pot parlar d’una TV3 manipulada (això és el que ens vol dir, símils a banda) quan la manipulació està a l’ordre del dia en molts altres fronts, i no sé jo si la televisió pública catalana n’és un exemple tan clar. Potser es vol veure el que no hi ha, o potser, simplement, ens oblidem de l’àmbit de difusió de TV3, o de la seva aposta per la llengua catalana com a element principal. I és que si no podem tenir TV3 com a televisió que parli de Catalunya, qui en parlarà?

Uns creuran que és mirar-se el melic, però només cal que es preguntin una cosa: quants mitjans ens expliquen què passa a Madrid? Segur que s’acaben els dits d’una mà per a contar-los.