Assaborir Guinea

Un curiós retrat del país africà a partir de la seva taula; un llibre que sembla de cuina, que sembla antropològic, però no és cap de les dues coses.

L’antròpoleg a l’olla, de Gustau Nerín (La Campana)

“Puc dir que m’ha semblat un llibre alegre?”, preguntava Josep Maria Espinàs a la presentació de L’antropòleg a l’olla. Doncs sí, es podria dir. Però deixar-lo en això, un simple adjectiu, faria perdre’ns altres virtuts que el llibre té i que s’amaguen rere les quatre preguntes principals que es plantegen els que no l’han obert.

L’aposta de Gustau Nerín és tan arriscada com engrescadora. Antropòleg especialitzat en l’Àfrica Negra, després d’un seguit d’assajos d’una terra que coneix -viu a Bata i ha donat classes a la Universidad Nacional del país-, s’ha proposat explicar-nos Guinea, un país singular, a través d’un element ben senzill: els seus costums a l’hora de menjar.

És un llibre de cuina? No exactament; és difícil de classificar. En alguns suplements de diari l’han situat amb els llibres de viatges. Potser seria més proper. Nerín usa la cuina com a pretext per trencar amb les visions clàssiques de l’Àfrica Negra, per fer-nos un retrat d’una realitat molt llunyana a la nostra. L’explica ell, en principi equidistant, però que ha sabut fer-se un lloc entre els guineans. I algú s’emporta sorpreses.

El poc -però considerable- ressò mediàtic que ha acompanyat el llibre pot ser un dels seus enemics. “Els guineans mengen gat”, és la conclusió a la que s’arriba més fàcilment després d’haver escoltat Nerín als mitjans. “Entre els guineans exiliats o emigrats a Espanya no hi manquen els menjadors de gat”, diu. Si bé els felins agafen protagonisme a les primeres pàgines, no són, ni de bon tros, amb el que es quedarà el lector a l’acabar. Altres valors, com l’alegria de viure malgrat les dures condicions nutritives, són molt més consistents al llarg de tots els capítols.

L’autor dibuixa una societat alcohòlica, anàrquica, desordenada. Potser d’aquí apareix un dels defectes de l’obra: el desordre narratiu, present en algunes etapes del llibre, deixant el lector en un univers caòtic. També xoca la comparació amb Europa, a vegades abusiva, però que ens fa veure el seu motiu: els guineans viuen pendents d’Europa, per sort o per desgràcia. Moltes famílies viuen a cavall dels dos llocs, i al país arriben aportacions gastronòmiques de qualitat dubtosa procedents del vell continent, com l’alcohol “de garrafa”. Aquesta expressió reflecteix l’estil que Nerín imprimeix al seu últim llibre: un llenguatge directe, planer, en el que hi caben tant l’escatologia -si el context ho permet- com les comparacions amb la nostra realitat més propera.

I és que la gran virtut de L’antropòleg a l’olla és la posició del seu autor; un “negre blanc” que parla en les dues direccions. Que ens fa veure els guineans, però que alhora ens mostra l’altra cara del mirall, el que els guineans veuen de nosaltres. Bon profit!

Mediàtic o no?

A vegades ens agafa la dèria de fer servir una paraula reiteradament. Generalment els mitjans de comunicació en tenen gran part de culpa. Últimament li ha tocat el torn al terme mediàtic. El DIEC no recull la seva definició encara, el Word no l’accepta. Qui sí que ens dóna una definició és la RAE, en la 22ª edició del seu diccionari:

Mediático, ca: Perteneciente o relativo a los medios de comunicación.

Doncs això, una mena de metallenguatge: els mitjans n’impulsen l’ús per parlar d’allò del que ens parlen ells. Una mena de peix que es mossega la cua. El terme assoleix les seves quotes més altes de popularitat durant les dates que acabem de passar: Sant Jordi.

Ja fa anys (calculo que prop d’una dècada) que parlem dels llibres mediàtics. Fins i tot es va arribar a un punt en que les classificacions dels més venuts no distingien entre els clàssics “ficció” i “no ficció”, sinó que inscrivien “mediàtic” com a tercera categoria.

L’argument inicial? Llibres realitzats per gent que prové del món dels mitjans. O sigui, els llibres de monòlegs d’Andreu Buenafuente, els del programa Polònia o els del cuiner Isma Prados, per citar-ne alguns. Molta gent va agafar autèntica tírria a aquest tipus de llibres, dels que arriben a dubtar que puguin ser considerats com a tals. Si bé és cert que amb el poder de la televisió poden arribar més ràpidament a futurs lectors que els que vertaderament es dediquen a escriure, també s’han de plantejar altres interrogants.

Per exemple, hi ha unanimitat en considerar Buenafuente com un dels exemples més clars d’aquest tipus d’autors. Va estar molts anys a TV3, i ha superat amb èxit l’aparició a l’Espanya televisiva, a Antena 3 i ara a La Sexta. Té, per tant, una àmplia plataforma per fer publicitat dels seus llibres de monòlegs.

Pensem llavors en Carlos Ruiz Zafón. Escriptor més que consagrat en la literatura juvenil, va destacar brillantment amb L’ombra del vent, i ara ha arrasat amb El juego del ángel, el llibre més venut en un Sant Jordi. Escriptor mediàtic? En principi no. No surt massa a la televisió, si més no. Però qui li publica el llibre? L’Editorial Planeta.

Si hi ha una editorial mediàtica, aquesta és Planeta. Integrada al Grupo Planeta, que inclou la cadena de televisió Antena 3; les emissores radiofòniques Onda Cero i Europa FM; i els diaris Avui, La Razón i ADN.

No tinc res contra d’El juego del ángel ni de Ruiz Zafón. Em va encantar L’ombra del vent, i em compraré el nou llibre tan aviat com surti en català. Però és molt sorprenent que considerem clarament mediàtics a uns autors, i a altres no, tenint les plataformes de suport que tenen al darrere.

L’objectivitat

L’enfocament d’una notícia. Allò referent a la orientació de la redacció periodística, com l’escrivim per tal de ser el màxim d’objectius possible (sabent que objectivitat és, molts cops, sinònim d’utopia). Això diu la teoria.

Els diaris digitals informaven dilluns de la cancel•lació de l’espectacle La sonrisa etíope, protagonitzat per Pepe Rubianes. A l’actor galaicocatalà -com ell mateix es defineix- li han diagnosticat un càncer de pulmó, i estarà sis mesos apartat dels escenaris per a tractar-se de la malaltia.

Tots els diaris, de totes les ideologies, han recollit la notícia en les seves edicions digitals de dilluns. En tots ells es parla del fet, de les causes d’aquest, i de la bona acceptació de l’espectacle, xifres en mà.

El que aparentment és una notícia fàcil de redactar (un comunicat de la productora Fila 7 hi ajudava), en algun mitjà ha fet aparèixer un paràgraf sospitós. L’edició digital d’El Mundo tancava així la notícia:

En 2006, el actor realizó unas incendiarias declaraciones en una entrevista en TV3 sobre la unidad de España [Vea el vídeo]. Una asociación y una persona a título particular se querellaron contra el intérprete, aunque el caso fue sobreseído por una juez de Barcelona. La Fiscalía recurrió el archivo.

Els lectors d’El Mundo no saben qui és Pepe Rubianes si no se’ls explica així? Com és que als de La Razón, l’ABC, El País, La Vanguardia o El Periódico no els cal aquest paràgraf explicatiu?

Cinisme

La figura emergent del PP, Esperanza Aguirre, segueix avançant amb força cap al congrés del seu partit del mes de juny. En unes declaracions a Onda Cero, la presidenta de la Comunitat de Madrid va criticar l’aparició del nou Ministeri de la Igualtat, impulsat per Rodríguez Zapatero.

“Es como si yo creara una Consejería de la Bondad, de la Abundancia o del Amor”

Fins aquí, res a objectar, i encara menys tenint en compte els habituals intercanvis dialèctics entre populars i socialistes des que la democràcia té ús de raó. Però és que Aguirre, que s’està encarregant d’airejar als quatre vents mediàtics les seves intencions de robar el ceptre a Mariano Rajoy, no es va mossegar la llengua tot seguit.

“Los españoles ya son iguales ante la ley. Si se ha quebrado de alguna manera, ha sido con el Estatuto de Cataluña”

Com si li preguntes a algú per la sequera i n’acaba culpant la ministra de Foment. És allò que ens ensenyen de petits -o de més grans-, que no s’han de barrejar segons quines coses. Tenia entès que al món de la política, quan es barrejava massa, se’n deia demagògia.

Però potser quan es cau en un abús de demagògia s’arriba al cinisme. Com el que acumula targetes grogues. No deixa de sorprendre el que arriben a fer -o a dir- alguns per sortir als mitjans, quan volen postular-se per a un ascens. I tampoc deixa de sorprendre que segons qui ens vulgui donar lliçons d’igualtat.

Ara és Ronaldinho. Després qui?…

No em considero expert en res. Potser per això cada cop que consulto algun mitjà de temàtica esportiva m’acabo desil•lusionant cada cop més d’aquest gènere. Sort que hi ha excepcions.

No tinc res en contra del periodisme esportiu. Al contrari, en sóc un seguidor més. Començo la lectura dels diaris per aquesta secció, i sempre que puc consulto les últimes novetats en pàgines web sobre el tema. Seria una mica estúpid que hi tingués coses en contra, ja que és on he tingut l’oportunitat de començar a treballar com a periodista. No fa falta ser cap mena d’entès en la matèria per a veure que alguna cosa falla en els mitjans d’aquest tipus.

Tot aquest any estem sent bombardejats pel cas Ronaldinho (posar la paraula “cas” al davant és molt típic de l’argot específic). Des dels primers partits s’ha mirat amb lupa el jugador brasiler, que l’any passat ja era el centre de totes les mirades, que va aconseguir desviar a base de gols. A l’inici es parlava dels “quatre fantàstics”, de quin seria el suplent, de si podien jugar junts… a la que van arribar els primers mals resultats, l’atenció es va centrar en l’estat de forma d’alguns d’ells, sobretot d’Henry i Ronaldinho.

M’hagués agradat fer un estudi per a reflectir-ho amb xifres, però crec que el desenvolupament dels fets m’ajudarà sense recórrer a les dades. En tota la temporada, tot tipus de mitjans (des de seccions esportives de diaris d’informació general fins a tertúlies televisives, passant pels programes radiofònics) s’han encarregat d’elevar i tornar a enfonsar el “10″ del Barça, en una campanya potser no encarada a acabar amb la seva idolatria, sinó potser simplement a poder parlar d’alguna cosa. I aquí està l’error de fons.

“Ha tornat”, quan va aconseguir dos gols davant l’Athletic; “Preocupa el seu estat físic”, quan va encadenar un seguit de substitucions; i així successivament, “reapareixent” després de partits com els de Valladolid o Glasgow, i tornant a caure de la palestra davant el Madrid o el Vila-real, l’últim partit en què va participar.

És evident que rere aquestes interpretacions periodístiques hi ha uns fets (la irregular -o nul·la- actitud al camp del jugador brasiler), però també s’intueix molts cops un interès manipulador, i fins i tot “comercial“, dels mitjans davant la seva nova víctima. I no és la primera, ni en serà l’ultima.

El gènere sembla estar sent devorat pel fanatisme. O, encara pitjor, pels interessos propis. Moltes firmes semblen provenir d’aficionats desbocats enlloc de periodistes amb un cert rigor i visió informativa. I quan no es tracta d’informació, sinó d’interpretació o argumentació, apareixen els prototips de líders d’opinió, aquells que ens volen demostrar, programa rere programa, article rere article, que ells, i només ells, són els més entesos, que només cal escoltar-los a ells. Messies del periodisme esportiu, disposats a que una multitud d’apòstols en segueixin les profecies.

I és que de futbol tothom en sap. Tothom es veu capaç d’opinar, de dir què s’ha de fer, no ja com a simple punt de vista -cosa molt normal en qualsevol àmbit- sinó com a dogmes, manaments a seguir. Hi ha molts únics posseïdors de l’única solució possible.

Potser ens hem passat a l’hora de transferir al futbol una sobredosi de passió, i hem acabat creuant una frontera prohibida: la de la informació pròpiament dita. Calen, doncs, menys fanàtics, i més gent disposada a explicar com són les coses o com les veuen ells, sense buscar en les seves paraules res més enllà de la pura explicació o interpretació del que passa.

Benvinguts

Benvinguts al meu blog personal!

Des d’aquí aniré escrivint sobre tot allò que em sembli oportú comentar de l’actualitat informativa. Voldria tractar tot tipus de temes, amb els diferents recursos de què disposem en aquest món de la blogosfera -ara mateix nou per a mi-.

Un d’aquests recursos de què podem fer ús, potser el més enriquidor, és la participació. Així que tot tipus de comentaris -amb respecte, evidentment-, crítiques, opinions contràries, favorables, que vagin més enllà… seran benvingudes.

Això és tot per començar

Benvinguts al meu blog!