Ara és Ronaldinho. Després qui?

No em considero expert en res. Potser per això cada cop que consulto algun mitjà de temàtica esportiva m’acabo desil•lusionant cada cop més d’aquest gènere. Sort que hi ha excepcions.

No tinc res en contra del periodisme esportiu. Al contrari, en sóc un seguidor més. Començo la lectura dels diaris per aquesta secció, i sempre que puc consulto les últimes novetats en pàgines web sobre el tema. Seria una mica estúpid que hi tingués coses en contra, ja que és on he tingut l’oportunitat de començar a treballar com a periodista. No fa falta ser cap mena d’entès en la matèria per a veure que alguna cosa falla en els mitjans d’aquest tipus.

Tot aquest any estem sent bombardejats pel cas Ronaldinho (posar la paraula “cas” al davant és molt típic de l’argot específic). Des dels primers partits s’ha mirat amb lupa el jugador brasiler, que l’any passat ja era el centre de totes les mirades, que va aconseguir desviar a base de gols. A l’inici es parlava dels “quatre fantàstics”, de quin seria el suplent, de si podien jugar junts… a la que van arribar els primers mals resultats, l’atenció es va centrar en l’estat de forma d’alguns d’ells, sobretot d’Henry i Ronaldinho.

M’hagués agradat fer un estudi per a reflectir-ho amb xifres, però crec que el desenvolupament dels fets m’ajudarà sense recórrer a les dades. En tota la temporada, tot tipus de mitjans (des de seccions esportives de diaris d’informació general fins a tertúlies televisives, passant pels programes radiofònics) s’han encarregat d’elevar i tornar a enfonsar el “10″ del Barça, en una campanya potser no encarada a acabar amb la seva idolatria, sinó potser simplement a poder parlar d’alguna cosa. I aquí està l’error de fons.

“Ha tornat”, quan va aconseguir dos gols davant l’Athletic; “Preocupa el seu estat físic”, quan va encadenar un seguit de substitucions; i així successivament, “reapareixent” després de partits com els de Valladolid o Glasgow, i tornant a caure de la palestra davant el Madrid o el Vila-real, l’últim partit en què va participar.

És evident que rere aquestes interpretacions periodístiques hi ha uns fets (la irregular -o nul·la- actitud al camp del jugador brasiler), però també s’intueix molts cops un interès manipulador, i fins i tot “comercial“, dels mitjans davant la seva nova víctima. I no és la primera, ni en serà l’ultima.

El gènere sembla estar sent devorat pel fanatisme. O, encara pitjor, pels interessos propis. Moltes firmes semblen provenir d’aficionats desbocats enlloc de periodistes amb un cert rigor i visió informativa. I quan no es tracta d’informació, sinó d’interpretació o argumentació, apareixen els prototips de líders d’opinió, aquells que ens volen demostrar, programa rere programa, article rere article, que ells, i només ells, són els més entesos, que només cal escoltar-los a ells. Messies del periodisme esportiu, disposats a que una multitud d’apòstols en segueixin les profecies.

I és que de futbol tothom en sap. Tothom es veu capaç d’opinar, de dir què s’ha de fer, no ja com a simple punt de vista -cosa molt normal en qualsevol àmbit- sinó com a dogmes, manaments a seguir. Hi ha molts únics posseïdors de l’única solució possible.

Potser ens hem passat a l’hora de transferir al futbol una sobredosi de passió, i hem acabat creuant una frontera prohibida: la de la informació pròpiament dita. Calen, doncs, menys fanàtics, i més gent disposada a explicar com són les coses o com les veuen ells, sense buscar en les seves paraules res més enllà de la pura explicació o interpretació del que passa.

Explore posts in the same categories: Actualitat

Tags: barça, esports, periodisme esportiu, ronaldinho

You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.