Mediàtic o no?
A vegades ens agafa la dèria de fer servir una paraula reiteradament. Generalment els mitjans de comunicació en tenen gran part de culpa. Últimament li ha tocat el torn al terme mediàtic. El DIEC no recull la seva definició encara, el Word no l’accepta. Qui sí que ens dóna una definició és la RAE, en la 22ª edició del seu diccionari:
Mediático, ca: Perteneciente o relativo a los medios de comunicación.
Doncs això, una mena de metallenguatge: els mitjans n’impulsen l’ús per parlar d’allò del que ens parlen ells. Una mena de peix que es mossega la cua. El terme assoleix les seves quotes més altes de popularitat durant les dates que acabem de passar: Sant Jordi.
Ja fa anys (calculo que prop d’una dècada) que parlem dels llibres mediàtics. Fins i tot es va arribar a un punt en que les classificacions dels més venuts no distingien entre els clàssics “ficció” i “no ficció”, sinó que inscrivien “mediàtic” com a tercera categoria.
L’argument inicial? Llibres realitzats per gent que prové del món dels mitjans. O sigui, els 
llibres de monòlegs d’Andreu Buenafuente, els del programa Polònia o els del cuiner Isma Prados, per citar-ne alguns. Molta gent va agafar autèntica tírria a aquest tipus de llibres, dels que arriben a dubtar que puguin ser considerats com a tals. Si bé és cert que amb el poder de la televisió poden arribar més ràpidament a futurs lectors que els que vertaderament es dediquen a escriure, també s’han de plantejar altres interrogants.
Per exemple, hi ha unanimitat en considerar Buenafuente com un dels exemples més clars d’aquest tipus d’autors. Va estar molts anys a TV3, i ha superat amb èxit l’aparició a l’Espanya televisiva, a Antena 3 i ara a La Sexta. Té, per tant, una àmplia plataforma per fer publicitat dels seus llibres de monòlegs.
Pensem llavors en Carlos Ruiz Zafón. Escriptor més que consagrat en la literatura juvenil, va destacar brillantment amb L’ombra del vent, i ara ha arrasat amb El juego del ángel, el llibre més venut en un Sant Jordi. Escriptor mediàtic? En principi no. No surt massa a la televisió, si més no. Però qui li publica el llibre? L’Editorial Planeta.
Si hi ha una editorial mediàtica, aquesta és Planeta. Integrada al Grupo Planeta, que inclou la cadena de televisió Antena 3; les emissores radiofòniques Onda Cero i Europa FM; i els diaris Avui, La Razón i ADN.
No tinc res contra d’El juego del ángel ni de Ruiz Zafón. Em va encantar L’ombra del vent, i em compraré el nou llibre tan aviat com surti en català. Però és molt sorprenent que considerem clarament mediàtics a uns autors, i a altres no, tenint les plataformes de suport que tenen al darrere.
Tags: buenafuente, grupo planeta, Llibres, mediatics, ruiz zafon, sant jordi
You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.
28 Abril, 2008 at 11:38
És cert que les paraules s’utilitzen malament. És cert que és un escriptor de que quasi no es sap res ni concedeix entrevistes. Ell va guanyar popularitat amb L’ombra del vent tot i que ja duia anys escrivint llibres juvenils, alguns dels quals trobo molt recomanables. I no va ser degut a la gran publicitat que se li va fer, sinó a la recomanació entre els lectors sobre la novel·la. Precisament, a través d’una recomanació el vaig llegir i em va entusiasmar. El juego del ángel em fa certa por perquè sí penso que potser sigui una mica repetitiu a l’anterior, ja que al cap i a la fi, en els fons el que un desitjaria trobar és una altra espècie d’Ombra del vent. Esperaré a que algú me’l recomani. Però s’ha de dir, a diferència d’altres escriptors, que el que ha aconseguit Zafón té molt mérit. Ja ho voldrien molts!
M’alegro que el teu segon equip sigui el Mallorca
T’enllaço i et llegeixo