Sentit de l’humor

Ara resulta que els d’Eurovisió demanen “millors cançons” . L’últim pas de l’onada neoeurovisiva nascuda amb la irrupció de Rodolfo Chikilicuatre. El director del departament televisiu de la UER, encarregada del Festival, demana als Big Four (els quatre països amb representació permanent) que millorin el nivell de cara a properes edicions.

Entre això i tota la polèmica -absurda, d’altra banda- creada al voltant del candidat de TVE, el que és pràcticament segur és que l’edició d’enguany rebentarà els audímetres. I uns quants milers d’espectadors seran d’aquest subtipus de gent que està en contra de les coses, però que disfruta veient-les i encenent-se encara més.

Quin és el gran inconvenient d’enviar Chikilicuatre a Eurovisió? Que potser desentona, entre el gall dindi, els de l’ídioma inventat o les moltes altres “pintes” que poblen el festival? Que Eurovisió és un concurs de prestigi musical, digne dels millors compositors i cantants?

Si tot això no és més que un espectacle, posem-hi els ingredients, i a disfrutar! Que des dels dos primers OT (Rosa i Beth van obtenir un cert suport “mediàtic”), no hi havia hagut tanta gent coneixedora de la cançó que representa la televisió pública espanyola (que no l’Estat) al festival.

Més sentit de l’humor, si us plau. Com pot haver-hi gent exclamant-se per Baila el Chiki Chiki i callant davant altres qüestions molt més transcendents. Al cap i a la fi, és una cançó, dura tres minuts, i si no t’agrada, dissabte pots veure La nòria. Segur que és més edificant. Segur.

Explore posts in the same categories: Actualitat

Tags: chikilicuatre, espectacles, eurovisió, TVE, UER

You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.