El bo i millor de l’any televisiu (volum 1)

Vaig trobar per internet, fa uns dies, comentaris referents a l’últim capítol de House, emès als EUA el 19 de maig. Es deia que era el millor de l’any pels crítics nord-americans, i que només el podia igualar el final de LOST, que s’emetia més tard, el 29 de maig.

Vistos els capítols, sí que semblen estar a l’alçada dels millors de l’any (tenint en compte que no he vist totes les sèries emeses). Els dos finals (dobles, tots dos) han representat la constatació final del boom televisiu: les sèries, cada cop més, estan per sobre les pel·lícules. Les cinquenes temporades de les respectives produccions es presenten ara més interessants que mai, aconseguint rejovenir l’interès de la seva audiència.

House

El gir que els guionistes havien previst per al final de la quarta temporada no se’ns havia anunciat de cap manera en tot el transcurs de l’any. House tenia nou equip, però seguien amb ell els clàssics, les proves del Lupus, el “tothom menteix” o “la gent no canvia”. Per seguir, encara continuen a prop d’ell els membres del seu anterior equip, del que Foreman (Omar Epps) és el vincle entre passat i present. El millor amic del doctor, Wilson, segueix aguantant-li les bromes de sempre, reforçades ara que té parella.

El plantejament del capítol doble és absolutament brillant. El cas inicial ens involucra el propi House, i en el primer capítol, House’s head naveguem per la ment del doctor, en una línia pseudoonírica similar a la que contemplàvem a Twin Peaks. Els somnis, al·lucinacions i regressions mentals que fa el protagonista per tal d’aclarir què va passar, i sobretot, què va veure que el fes preocupar-se. El que busca no són símptomes, sinó el portador d’uns símptomes que ell havia reconegut, i que ha oblidat arran d’un accident.

Tot el capítol es mou en aquest univers racional de Gregory House, en la recerca incessant de causes, conseqüències, símptomes i tractaments. La revelació final, arribar al “pacient” del doctor, només fa que obrir una via encara més inquietant per al segon capítol.

Si en el primer ens centràvem en la complicada ment del doctor, el segon, Wilson’s heart, explora la personalitat del seu íntim amic, diametralment oposat a ell a l’hora d’enfocar les relacions personals. El nivell del capítol puja minut a minut, aconseguint canviar el to habitual de la sèrie, arribant allà on els fans mai haguessin cregut que arribarien.

Les últimes escenes -si bé tenen un punt de tòpic- són estremidores, d’una excel·lència que gairebé mai (potser amb l’excepció del final de la primera temporada, Three Stories) havíem vist a la sèrie. i sobretot, arriben a la quota més alta d’implicació emocional usant unes armes que mai s’havien tractat a la sèrie, i que obren multitud de possibilitats en la continuació de les vides de House i tots aquells que el rodegen.

Si la temporada ja ens havia anat anunciant que tornava el millor de la sèrie, el final és el colofó definitiu, un exercici emocionalment brillant, que uneix l’espectador i el doctor més malcarat de la televisió.

 

[Diria que he aconseguit no revelar res a ningú que no vulgui conéixer els continguts. Això sí, a les fitxes vinculades dels capítols sí que apareixen les sinopsis d'aquests]

Explore posts in the same categories: Actualitat, TV

Tags: foreman, greg house, house, house's head, series, TV, wilson, wilson's heart

You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.